El Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la data del naixement de Crist - i d'això en fa ja mil sis cents anys! - havia estat considerada, per altres cultures, com una festa dedicada al sol.
El Nadal, doncs, s'escau en un temps de llargues nits, al començar l'hivern. Un temps de fet i foscor. No és estrany que, en aquests dies, els homes tinguessin una especial cura per l'element que els permetia combatre el fred i la foscor: el foc. Per això, arreu del món, van aparèixer ritus de culte al foc que al nostre país tenen la seva expressió en un dels costums més característics de la nostra cultura tradicional: El Tió.
El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons
D'una forma o altra el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més envergadura.
El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal - Tradicionalment, després de la Missa del Gall - o el mateix dia de Nadal. I encara, per allò que els més petits van a visitar altres cases de la família - n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve
Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant de cançons característiques er acabar finalment colpejant el tronc amb força.
